Estereoscopi i ulleres de 3D
1838. Charles Wheatstone, Londres.
Altres noms: Ulleres anaglífiques, polaritzades i d'obturació

Cada ull veu una de dues imatges planes preses des de posicions lleugerament diferents.
Com funciona
Tens els ulls separats uns quants centímetres, i per això veuen vistes lleugerament diferents. El cervell interpreta les diferències com a profunditat. Quan cada ull veu la seva pròpia imatge, passa el mateix amb fotografies.
Wheatstone ho va fer amb miralls el 1838. Tots els mètodes posteriors són maneres diferents d'enviar cada imatge a l'ull que li toca. Un fa servir lents i una targeta aguantada lluny dels ulls. Un altre fa servir filtres vermell i cian sobre una impressió en dos colors, descrita per primera vegada el 1853. D'altres fan servir filtres polaritzadors, que només deixen passar la llum que vibra en una direcció, o bé obturadors que tapen cada ull per torns. Un cinema de Nova York ja va provar els obturadors el 1922.
Què cal mirar
Un visor de mà s'aguanta sobre un peu, amb una targeta estereoscòpica d'una fàbrica al suport. Prem el botó «Mira a dins» per acostar un ull a la lent: la targeta plana es converteix en una escena amb profunditat. Per mostrar aquesta profunditat en una pantalla plana, el model fa que la xemeneia llisqui per davant de les naus quan arrossegues. Una targeta de debò no ho fa. Les ulleres vermelles i cian del davant fan la mateixa feina amb el color.
Què fa bé
- Dona una profunditat convincent a partir de dues imatges corrents
- És senzill, barat i ben conegut
On falla
- Cal portar alguna cosa posada o mirar dins d'un aparell
- Cansa la vista, perquè els ulls convergeixen cap a l'objecte però enfoquen la pantalla
- No canvia res quan mous el cap, i per tant no pots mirar un objecte pels costats
Es fa servir al cinema en 3D. El mateix principi funciona dins dels cascos de realitat virtual.
Persones
Charles Wheatstone. Va publicar l'estereoscopi a Londres el 1838, mesos abans que s'anunciés la fotografia.
Kenneth Dunkley. Físic a Pennsilvània. La seva patent del 1989 és d'unes ulleres sense lents: dos forats d'agulla i dos marcs buits. Diu que donen aparença de profunditat a una imatge plana corrent.
Charles Harrison. Dissenyador industrial a Chicago. El 1958 va redissenyar el View-Master, un estereoscopi de mà, en plàstic lleuger emmotllat, i va passar de ser un accessori de fotògraf a una joguina per a infants.
De l'arxiu
- Un visor del sistema Teleview, de la patent de Laurens Hammond del 1924. Un petit motor fa girar un obturador davant dels ulls, al mateix pas que el projector, de manera que cada ull només veu les imatges que li toquen. 1924. Dibuix, autoria: Laurens Hammond. Public domain. Google Patents
Fonts
- Stereoscopy (Wikipedia)
- Anaglyph 3D (Wikipedia)
- Teleview (Wikipedia)
- Rollmann, 1853, the first description of the anaglyph
- Dunkley, US patent 4,810,057
- Kenneth Dunkley, National Business League
- Charles Harrison, View-Master (model G), Museum of Modern Art
- Remembering Charles Harrison, Cooper Hewitt, Smithsonian Design Museum (2018)
Pantalla de plasma làser / Barrera de paral·laxi
Museu de Pantalles Alternatives / Índex / Persones / El museu / Dones al museu / Inventors i artistes negres
English / Català / Deutsch / Esperanto / Español / Français / 日本語 / 한국어 / Português / 简体中文