Skip to content

Visita guiada

Dones al museu

Una visita guiada pels set àmbits. Tretze pantalles, dels punts del braille a un holograma, cadascuna amb almenys una dona entre les persones que la van inventar o hi van contribuir.

Abans de la primera parada

Benvinguts al museu. Aquesta visita segueix la línia verda del terra. Passa pels set àmbits i s'atura davant de tretze pantalles. Cadascuna té almenys una dona entre les persones que la van inventar o hi van contribuir.

La visita t'espera a cada parada. Quan vulguis continuar, prem la tecla de la parada següent. La primera és la línia braille de l'àmbit 1, on la imatge és feta de pius.

Llegir amb els dits

Línia braille, àmbit 1

Aquesta pantalla es llegeix amb el tacte. Unes fileres de pius pugen i baixen per escriure una línia de braille. El model escriu l'hora. Fixa't en les cel·les de la dreta. Canvien cada segon.

Sota cada punt hi ha un cristall que es doblega quan rep una tensió, i una palanca converteix aquest petit moviment en la pujada d'un piu. Andrée Tretiakoff i Oleg Tretiakoff van patentar aquesta manera d'aixecar els punts. Van presentar la primera sol·licitud a França, el 1974.

És l'única peça del museu que no necessita gens de llum. Totes les altres parades de la línia verda funcionen amb llum. La següent és el tub de raigs catòdics de l'àmbit 2, on un feix d'electrons fa brillar una pantalla.

Un feix que dibuixa

Tub de raigs catòdics, àmbit 2

Mira la pantalla. La franja lluminosa que hi baixa és on un sol feix d'electrons acaba de dibuixar les seves línies. El model ho alenteix unes 60 vegades. De costat es veuen les bobines de coure que guien el feix.

La placa del bloc porta el nom de Ferdinand Braun, que va construir el primer tub d'aquesta mena el 1897. Trenta anys després, a San Francisco, Philo Farnsworth va transmetre la primera imatge de televisió totalment electrònica. Elma Farnsworth, coneguda com a Pem, va treballar als seus laboratoris i hi feia els dibuixos tècnics dels experiments. La seva cara va ser una de les primeres que el sistema va transmetre.

A l'àmbit 1 la imatge era feta de pius. Aquí un sol feix la dibuixa tota. La parada següent és el mur de microleds de l'àmbit 3, on la imatge és feta de llums.

Una pregunta a l'hora de sopar

Microled, àmbit 3

El mur que tens al davant és fet de leds, cadascun massa petit per veure'l. Hi ha un mòdul fora del mur, recolzat al suport, encara amb la ventosa posada. Un mur així es repara quadrat a quadrat.

Jingyu Lin i Hongxing Jiang són físics. L'any 2000, a la Universitat Estatal de Kansas, van fer els primers microleds. També són matrimoni, i la idea va començar com una pregunta a l'hora de sopar: què li passaria a un led reduït a mil·lèsimes de mil·límetre?

Queda't a l'àmbit 3. La parada següent, la pantalla de punts quàntics, funciona amb cristalls molt més petits que aquests llums.

El color ve de la mida

Pantalla de punts quàntics, àmbit 3

Això és un sol píxel, obert i molt ampliat. La llum blava puja des dels llums de la placa. Al pou de l'esquerra, els cristalls grans la tornen vermella. Al del mig, els petits la tornen verda. El pou de la dreta no té cristalls, i el blau hi passa de llarg. El color d'un cristall només depèn de la seva mida.

Aquests cristalls s'anomenen punts quàntics. La majoria de pantalles els fan servir com aquest model, per convertir la llum blava en vermell i verd. El 1994, a Berkeley, Vicki Colvin i dos col·legues van prendre un altre camí. Van fer brillar una capa de punts fent-hi passar un corrent. Colvin és la primera autora de l'article.

El tub de raigs catòdics, el mur de leds i aquest píxel fan la seva pròpia llum. A l'àmbit 4 la llum la fa el sol, una làmpada o un làser, i la pantalla li dona forma. Ves al teatre d'ombres, on la làmpada és una flama darrere una tela.

Una flama i una tela

Teatre d'ombres, àmbit 4

Mira la tela. Al darrere hi crema una flama, i entre la flama i la tela hi ha tres figures planes: un arbre, un cérvol i un ocell. El que veus són les seves ombres. Fixa't en l'ocell. Quan vola cap a la làmpada, la seva ombra creix i el contorn es desdibuixa.

Ningú no sap qui ho va fer primer. Està documentat a Java i a la Xina fa uns mil anys, i encara es representa avui. Els forats retallats en una figura deixen passar la llum i dibuixen un ull o una ploma dins l'ombra. Kara Walker, artista nord-americana coneguda per les siluetes retallades en paper negre, fa pel·lícules així des del 2004. Els seus titelles articulats de paper, moguts a mà amb varetes, representen històries de l'esclavitud als Estats Units.

La primera parada no necessitava gens de llum. Aquesta només necessita una flama. La parada següent, en aquest mateix àmbit, dibuixa amb un feix de llum. Ves al làser d'escombratge.

Dibuixar amb un làser

Làser d'escombratge, àmbit 4

Segueix els feixos d'esquerra a dreta. Tres làsers es fonen en un sol feix blanc. Dos miralls petits muntats en motors ràpids el dirigeixen, i el teu ull uneix el punt en moviment en un dibuix a la paret.

La placa porta el nom de Joseph Ostoja-Kotkowski, que va presentar un espectacle de làser primerenc a Adelaida. Elsa Garmire, física de l'Institut de Tecnologia de Califòrnia, feia imatges amb làser. Es van filmar el 1972 i van ser el model de Laserium, l'espectacle de làser que es va estrenar a l'Observatori Griffith de Los Angeles.

A l'àmbit 2 un feix d'electrons dibuixava la imatge dins d'un tub. Aquest feix és de llum, i pot dibuixar sobre qualsevol cosa: núvols, edificis, fum. Unes passes més enllà, al mateix àmbit, una imatge s'ha retallat a la mida d'unes formes de guix blanc.

Una imatge feta a mida

Videomapatge, àmbit 4

Busca l'interruptor que diu «Llum del dia» i apaga'l. De dia aquesta imatge gairebé no es veu. El projector del trípode és un projector corrent. La feina és a la imatge, que s'ha retallat a la mida de les formes on cau. Cada forma rep el seu propi dibuix, i no cau gens de llum a terra.

El 1969, la Haunted Mansion de Disneyland ho va fer servir per als seus busts cantaires. Es van filmar les cares d'uns cantants, i la pel·lícula es va projectar sobre busts de guix de les mateixes cares. A la mateixa casa hi ha una bola de vidre amb un cap llis a dins. Leota Toombs, artista del taller de disseny de Disney, hi va posar la cara: la pel·lícula que es projecta sobre aquell cap és la seva.

Abans de continuar, torna a encendre la llum del dia. La parada següent és a l'àmbit 5, on les pantalles es comporten com el paper imprès: necessiten la llum de la sala. Ves a la tinta electroforètica, la pàgina d'un lector de llibres electrònics.

Una pàgina que es doblega

Tinta electroforètica, àmbit 5

Això és la pàgina d'un lector de llibres electrònics. No fa llum. Milions de càpsules contenen pigment negre i pigment blanc, i una tensió n'estira un color cap a dalt. Mira la pàgina una estona. Cada 15 segons es refà, amb un flaix negre i després un de blanc. Entremig, manté la pàgina sense gastar corrent.

La placa anomena Barrett Comiskey, J. D. Albert i Joseph Jacobson, que van desenvolupar aquesta tinta al MIT Media Lab el 1996. Cinc anys després, als Laboratoris Bell, John Rogers i Zhenan Bao la van estendre sobre un full de plàstic. Bao és una química que dissenya plàstics que condueixen el corrent. Amb un segell de goma van imprimir al full 256 transistors de plàstic, un per a cada punt de la imatge. La pàgina es podia doblegar.

La tinta és lenta, i això ja va bé per a una pàgina. La parada següent, en aquest mateix àmbit, és una pantalla de la mateixa mena que va arribar a ser prou ràpida per al vídeo. Ves a la pantalla d'electrohumectació.

Oli i aigua

Pantalla d'electrohumectació, àmbit 5

Això són 12 cel·les, molt ampliades. Cadascuna conté una gota d'oli tenyit sota aigua. Sense tensió, l'oli s'estén i la cel·la mostra el seu color. Amb tensió, l'aigua empeny l'oli cap a un racó. Fixa't en una cel·la quan commuta. L'oli no desapareix. S'arreplega al racó i hi queda més alt.

A la primera parada, una tensió doblegava un cristall i aixecava un piu. Aquí una tensió fa que l'aigua aparti l'oli. Susan Hackwood i Gerardo Beni van proposar aquesta pantalla als Laboratoris Bell el 1981, i van donar nom a l'efecte: electrohumectació. L'any de la placa, el 2003, és quan un laboratori dels Països Baixos la va fer prou ràpida per al vídeo.

Encara queda una parada en aquest àmbit. Ves al visualitzador electrocròmic, una etiqueta impresa que mostra els minuts.

Capa a capa

Visualitzador electrocròmic, àmbit 5

Aquesta etiqueta impresa mostra els minuts que passen de l'hora. En aquest àmbit una tensió ha mogut pigment, i després oli. Aquí mou àtoms. Fa entrar àtoms amb càrrega a la pel·lícula impresa, i la pel·lícula s'enfosqueix. Espera que canviï el minut. La xifra vella s'esvaeix, i la nova s'enfosqueix al llarg d'uns quants segons. El vidre que hi ha darrere l'etiqueta porta la mateixa pel·lícula.

La placa anomena S. K. Deb. El seu treball del 1969 sobre pel·lícules d'òxid de tungstè és on van començar aquestes pantalles. A l'Institut Tecnològic de Massachusetts, Paula Hammond i Dean DeLongchamp van construir aquestes pel·lícules d'una altra manera: capa molecular a capa molecular. Les seves pel·lícules canviaven de color més de pressa, i amb més contrast, que les fetes d'altres maneres. La tesi que exposa el treball és del 2003, i apunta cap a una pantalla a tot color.

Aquesta era l'última pantalla que funciona com el paper imprès. Ara ve l'àmbit 6, A mig aire. Ves al transmissor d'il·lusions, on una imatge queda suspesa a l'aire.

Una bombeta que no hi és

Transmissor d'il·lusions, àmbit 6

Mira les dues caixes. A l'esquerra, una bombeta real penja amagada sota el portalàmpades, i un mirall corb en posa la imatge al portalàmpades buit de dalt. A la dreta no hi ha cap bombeta, només la imatge, que hi arriba per una càmera i un segon mirall. Mira com s'apaga la bombeta de l'esquerra. La imatge de la dreta la segueix.

A l'àmbit 3, una pregunta es va fer a l'hora de sopar. Aquesta es va fer en una exposició, el 1976. Valerie Thomas va veure com un mirall corb feia que una bombeta semblés encesa després de treure-la del portalàmpades, i es va preguntar si aquella imatge es podia enviar. Quan va inventar el transmissor d'il·lusions, dirigia els sistemes de processament d'imatges de Landsat a la NASA. La patent li van concedir quatre anys després d'aquella exposició.

Queda't a l'àmbit 6 per veure la pantalla de volum estàtic, on la imatge omple un bloc d'espai.

Dibuixar dins del vidre

Pantalla de volum estàtic, àmbit 6

Comença per la pila de làmines transparents. La figura que hi ha a dins és un nus. Les làmines es tornen lletoses d'una en una, i cadascuna atrapa la seva llesca de la imatge. No es mou res.

Ara mira el bloc de vidre que hi ha al costat de la pila. Només brilla allà on s'encreuen dos feixos invisibles, que el model dibuixa en vermell. A l'àmbit 2 dibuixava un feix d'electrons, i a l'àmbit 4, un làser. Aquí dibuixa el punt on s'encreuen dos feixos, i ho fa en tres dimensions.

Elizabeth Downing i tres col·legues van dibuixar així punts de llum de colors dins del vidre. El treball es va publicar des de la Universitat de Stanford el 1996, amb Downing com a primera autora. El prototip era un cub d'uns 15 mil·límetres de costat, i el model el mostra moltes vegades més gran. L'última parada és l'holografia, a l'àmbit 7.

La llum mateixa

Holografia, àmbit 7

Mira a través de la placa de vidre. Sembla que al darrere hi hagi una locomotora de joguina. Mou-te cap a un costat, i veuràs la locomotora pels costats. No és darrere el vidre. Un holograma enregistra la llum mateixa. A l'àmbit 4 un làser dibuixava la imatge. Aquí un làser només il·lumina la placa, i la placa emet les mateixes ones de llum que enviava la locomotora.

Dennis Gabor va inventar l'holografia el 1948. Vint anys després, Margaret Benyon, pintora, va començar a fer hologrames com a obra d'art. Un holograma com aquest és estàtic. La primera pantalla de vídeo hologràfic es va construir al MIT Media Lab el 1989, i la tesi que Mary Lou Jepsen hi va escriure aquell mateix any en descriu el disseny.

El final de la línia verda

Aquí s'acaba la línia verda. Ha començat amb uns pius que es llegeixen amb el tacte. Acaba amb una locomotora de joguina que no hi és.

En aquestes tretze parades hi surten quinze dones, i ara ja has estat davant la feina de cadascuna. En total, les fitxes d'aquests àmbits anomenen més de cent persones.

Pel camí, la línia ha passat de llarg de més de quaranta pantalles. Surt de la visita, i els àmbits són teus per recórrer-los. Cada peça té la seva fitxa, amb el nom de les persones que hi van treballar. Gràcies per haver fet la visita.

Museu de Pantalles Alternatives / Índex / Persones / El museu / Dones al museu / Inventors i artistes negres

English / Català / Deutsch / Esperanto / Español / Français / 日本語 / 한국어 / Português / 简体中文